El nacionalisme cubà i Catalunya de Lluís Costa

Ens plau convidar-vos a la presentació del llibre El nacionalisme cubà i Catalunya de Lluís Costa.

L’acte anirà a càrrec de l’autor; Manel Mesquita, periodista i editor d’eldimoni.com i Carles Arnau, alcalde de Begur; i tindrà lloc el dimarts 20 de febrer a les 8 del vespre al Centre Cívic Can Ninetes.

Begur, febrer de 2007.

El nacionalisme cubà i Catalunya Cuba i Catalunya participen, sobretot al segle XIX, d’una història compartida que no es pot comprendre si s’examina d’una manera deslligada. El llibre El nacionalisme cubà i Catalunya pretén resseguir i interpretar la circulació d’idees que s’establí entre Cuba i Catalunya. Cal tenir present que diversos intel·lectuals i polítics cubans en alguna etapa de la seva vida havien fet estada a la Península, ja fos per cloure la seva carrera acadèmica o per raons estrictament polítiques, ja que una pena habitual imposada pel govern colonial als insurrectes era la deportació a la metròpoli. Era més que previsible, doncs, imaginar que el contacte entre aquests cubans i Catalunya podia estimular línies de pensament que tinguessin el nacionalisme com a base de fons. D’altra banda, la correspondència entre l’emigrant català i la seva família, els viatges d’anada i tornada o, sobretot, el retorn definitiu, establien un marc propici per a la creació de sòlids circuits de comunicació política, social i cultural, que es podien conjuminar en les informacions de temàtica econòmica que, sens dubte, eren les que els preocupaven més. En les primeres dècades del segle XIX s’evidencien notables clars-obscurs pel què fa a la circulació d’idees, que començen a rebre una notable il·luminació a partir del darrer terç del segle XIX. S’expliciten les propostes del catalanisme polític i la figura de Pi i Margall exerceix com a pont que facilita el trànsit ideològic entre ambdues bandes de l’Atlàntic. La recerca ha volgut, també, aplicar una anàlisi paral·lela i centrada en l’actuació dels catalans establerts a Cuba en relació al seu grau de suport i permeabilitat a les propostes independentistes cubanes. L’objecte d’anàlisi ha estat la premsa editada a Cuba per aquests catalans, les conclusions no per relativament previsibles poden deixar de sorprendre: els catalans prioritzaven els seus interessos econòmics sobre qualsevol altra cosa i, com es pot comprovar en el present treball, la idea que apunta cap a la interelació directa entre edició de premsa i la formulació del catalanisme a Cuba, és tan matisable que debilita els fonaments en què es sustenta.El Rebug del poder colonial
Una vegada fet el plantejament general, cal remarcar que la interpretació del nacionalisme cubà s’ha fet en clau catalana i a partir de la realitat política espanyola. Les vies de transmissió de la idea patriòtica, sustentada en la creació d’una societat de rel cubana, formulada pels intel·lectuals, va anar prenent una consideració d’una potència tal, que sorprenia a les mateixes autoritats colonials. Els diaris, les revistes, el mestre d’escola, les famílies a casa seva, les converses de cafè; tot plegat esdevenien mecanismes de transmissió de la idea de cubanitat, que tenia com a principi bàsic el rebuig del poder colonial. Cuba s’ha caracteritzat per la seva condició de ser un poble esponja, que té com a senyal d’identitat, precisament, la complexa amalgama que ha configurat -i segueix configurant- la seva identitat cultural. Potser per això Cuba sigui el bressol dels còctels com el daiquiri, el cubalibre o el mojito, autèntics símbols universals de la bona barreja. El nacionalisme cubà i Catalunya pretén resseguir amb certa atenció el moviment nacionalista cubà al llarg del segle XIX. Evidentment, una centúria són molts anys i les propostes i plantejaments nacionals evolucionen i canvien. De les propostes més culturals i literàries es passarà, amb el transcurs dels anys, a opcions més radicals, i la revolució i la guerra serà la via radical cap a la independència. Amb tot, caldria que quedés clar que el nacionalisme cubà no anava contra els espanyols, sinó que anava contra el govern espanyol.Trànsit ideològic entre Cuba i Catalunya
Els autonomistes cubans es conformaven, segons les seves pròpies afirmacions, en «conquerir per mitjans legals la llibertat de Cuba dins de la nacionalitat espanyola», una reivindicació fàcilment assumible pels regionalistes i que podia servir com a punt d’arrancada en la configuració de les bases doctrinals dels nacionalisme català de la darrera dècada del segle XIX. A Catalunya, la burgesia, a la dècada dels vuitanta, ja equiparava, en gran mesura, les aspiracions de Cuba i les de Catalunya, malgrat entendre que es partia de trajectòries històriques distintes. La pèrdua de les colònies americanes va incubar un sentiment de temor en el si de l’exèrcit espanyol i, en general, dels corrents ideològics més intransigents, que es traduïren en una constant por per la disgregació d’Espanya. El nacionalisme català, que tenia un clar referent en el cubà –fins i tot, en la bandera– era objecte del màxim rebuig possible per part dels sectors més espanyolistes. El trànsit ideològic entre Cuba i Catalunya fou indiscutible. Des d’un punt de vista estrictament cubà, la guerra havia confirmat la validesa històrica de l’ideal independentista, alhora que hauria desacreditat els continguts ideològics i el programa social de l’autonomisme, atès que aquesta ideologia sempre va mantenir una sintonia amb el govern de Madrid que l’acabaria allunyant de la trajectòria històrica de la nació cubana. Cuba, la sempre fidelíssima Cuba, entrà en un procés irreversible de canvi. Si al llarg del segle XIX havia pogut esdevenir un escenari on sorgí un complet corpus ideològic de caire nacional, amb un ric ventall de teories polítiques que anaven des del reformisme a l’independentisme, i a on les precursores ments del nacionalisme català hi podien haver trobat elements que ajudessin a bastir els seus principis teòrics nacionals, ara, a la darrera dècada de la centúria, la interelació d’influències ideològiques ja no es mostrà de forma subtil i dificultosa, com havia passat fins aleshores (no cal estendre’ns en les raons ja analitzades i que apunten a la feblesa de les concepcions nacionals a Catalunya o al rigorós control, per part del govern metropolità, pel què fa a la transmissió d’idees). La presa de consciència política i ideològica de la major part de la societat cubana, com la simple ascensió d’un esglaó més en el procés de maduració nacional, derivà en la radicalització d’uns plantejaments que es negaven a observar qualsevol circumstància que no impliqués el manteniment de la seva condició nacional. Catalunya havia exportat homes i una manera de pensar a l’illa durant molts anys. En la dècada dels noranta, Cuba esdevenia, pels catalans l’escenari a través del qual es podien projectar, a nivell teòric, la idea d’organització política i nacional que molts catalans tenien per la seva terra. Des de Catalunya es demanava per a Cuba l’aprovació d’un seguit de mesures que es poden considerar idèntiques a les aspiracions autonòmiques del moviment catalanista. Sens dubte, el nacionalisme cubà del segle XIX, i de bona part del segle XX, ha inspirat, en gran mesura, molts dels principis que han caracteritzat el nacionalisme català. Fitxa tècnica del llibre
El nacionalisme cubà i Catalunya
Autor: Lluís Costa
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006
255 pàgines Lluís Costa és historiador, arxiver, veí del barri de Sant Narcís i bon amic d’El Dimoni

Retalls de premsa

Lluís Costa presenta «El nacionalisme cubà i Catalunya» els dies 1 i 2 de febrer DIARI DE GIRONA > L’historiador Lluís Costa farà una doble presentació del seu llibre El nacionalisme cubà i Catalunya el proper dia 1 de febrer al Centre cívic Sant Narcís de Girona i l’endemà, dia 2 de febrer, a Vilanova i la Geltrú. L’acte de Girona (20 hores) anirà a càrrec de Baltasar Parera, president de la Fundació Catalana Begur-Cuba. També hi participaran Joan Català, tinent d’alcalde de Begur, i Lluís Gil, del Club de lectura de Sant Narcís. L’acte de Vilanova i la Geltrú anirà a càrrec del periodista Francesc-Marc Álvaro.