Gego. Desafiant estructures

08/11/2006 – 14/01/2007 MACBA

[Plaça dels Àngels, 1 08001 Barcelona 93 412 08 10]

Juntament amb Lygia Clark i Mira Schendel, Gego és, sens dubte, l’artista sud-americana més important de la segona meitat del segle XX. Les tres artistes van partir d’un constructivisme d’arrel europea per arribar a proposicions estètiques actuals, allunyades de l’idealisme modernista i, en canvi, més properes a la teràpia, a l’escriptura i a una visió existencial de l’espai. Mentre que avui dia l’obra de Clark i Schendel és reconeguda arreu del món, Gego continua sent una figura molt desconeguda. L’exposició del MACBA corregeix aquesta situació i mostra les diverses facetes de la seva trajectòria artística. La mostra, que tindrà un caràcter antològic, farà un èmfasi especial en l’últim període de la seva producció, centrat al voltant de les “reticulàrees”.

Nascuda a Hamburg el 1912, Gego (Gertrud Goldschmidt) es va formar com a arquitecta a la Universitat de Stuttgart. Emigrada a Veneçuela el 1939, s’inicia en la pràctica de l’art dins de la tendència constructivista d’inspiració neoplasticista.

Desconeguda pel gran públic europeu, l’obra de Gego constitueix, sens dubte, una expressió excel·lent de l’evolució de l’art abstracte a l’Amèrica Llatina. Formades fonamentalment de línies i interseccions en l’espai, les seves escultures organitzen l’espai i li donen moviment i alhora defineixen i emmarquen el buit. D’alguna manera, Gego utilitza el buit com a matèria modeladora de l’espai, que actua com a element actiu. Línies, xarxes i malles, les escultures de Gego es despleguen en forma d’estructures geomètriques que van donant pas a formes orgàniques.

Entre el 1957 i el 1971, Gego realitza sèries de dibuixos dominats per sistemes de línies paral·leles de les quals evolucionaran les seves primeres escultures. El 1969 duu a terme la que es considera la seva obra més emblemàtica: la “Reticulàrea”. Aquesta obra consisteix en un gran entramat de línies suspeses en l’espai, construïda amb filferros enroscats en els extrems de manera que poden ser units els uns amb els altres o amb diversos alhora. Posteriorment, Gego va crear els “Dolls” (1970) amb el mateix sistema d’articulació. Aquestes línies ja no són paral·leles, sinó que cauen verticalment en un caos aparent. Altres sèries d’obres, com els “Troncs” (1974) basats en sistemes triangulars, els “Dibuixos sense paper” o les “Teixidures” –on sembla voler retornar les estructures abstractes al món real i l’espai de la quotidianitat– aporten una atenció especial a l’espai i la visió que l’allunyen de l’art cinètic o l’Op-Art per desenvolupar totes les preocupacions constructives i estructurals.

Comissaris: Manuel Borja-Villel i Bartomeu Marí
Producció: Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Museu de Arte Contemporânea de Serralves, Porto.