Trobada a Buenos Aires El futur de l’antiga diàspora
Catalunya també viu a l’exterior

POSADA AL DIA · Representants de les comunitats catalanes de Sud-amèrica busquen un nou perfil que els garanteixi la supervivència

CASALS · El govern proposa convertir-los en “ambaixades civils”

Federico Rivas
Diari Avui

No només hi va haver cantades d’havaneres i ball de sardanes. La IX Trobada Cultural de Casals Catalans del Con Sud d’Amèrica feta a Buenos Aires va servir també per plantejar la necessitat de “rellançar” la funció integradora de la Catalunya exterior, apostant per satisfer les necessitats de l’emigrant català del segle XXI.

Sense censos a la vista, però amb un nombre estimat de 150.000 catalans repartits per tot el món, aquesta comunitat ha vist moments de grandesa i decadència. Reducte inestimable de la “catalanitat” durant el franquisme, el naixement de les institucions democràtiques la va condemnar a una situació paradoxal: mentre creixia el suport oficial a la seva feina, les seus de les comunitats catalanes a l’exterior anaven adquirint fama de “casa de vells”, espais anquilosats on els joves tenien poc a fer.

Per alguns presidents de casals, aquesta imatge és injusta: “Durant dècades vam ser els custodis de la catalanitat quan a Catalunya no hi havia govern. Aquí es parlava català lliurement i es va mantenir viva la nostra cultura. Per això seria bo que es valorés una mica més la feina que fem“, va dir el titular del casal de la ciutat argentina de Rosario, Àngel Perella i Puig.

El cert és que els casals han patit el pas de la història. L’exili forçat de finals del segle XIX i principis del XX i l’èxode violent que va suposar la Guerra Civil van donar pas a un exili basat en projectes de negocis o realització personal. Els casals van deixar de ser aleshores el lloc de contacte entre la diàspora i la terra natal, una realitat que va limitar el cabal de socis i en molts casos en va fer perillar l’existència mateixa d’alguns.

La recerca de solucions a aquesta nova realitat va dominar l’encontre a la capital argentina. Uns 900 representants dels casals de l’Argentina, el Brasil, l’Equador, el Paraguai, l’Uruguai i Xile van exhibir a la capital del tango les seves activitats tradicionals, però també van plantejar la necessitat d’adaptar-se o morir. Al Con Sud americà hi ha 30 dels 111 casals repartits per tot el món, 17 dels quals són a l’Argentina. El Casal de Buenos Aires, fundat el 1886, és exemple d’aquest canvi per la supervivència. Durant els 90, quan el corrent migratori es va invertir d’Amèrica a Europa, el nombre de socis es va reduir a menys de 200 i ara es troba en ple procés de recuperació, amb més de 450. “L’estratègia va ser reconvertir la funció tradicional dels casals, que de receptors de la diàspora van passar a ser difusors de la cultura catalana“, explica el seu president, Jordi Font.

De fet, el gran desafiament que afronten cada dia els casals és sumar aquells fills i néts de catalans que, si bé reconeixen les seves arrels, no se senten atrets per la memòria dels seus ancestres. “Tenim el mateix problema que tots: el percentatge de catalans que s’acosten és molt petit en relació amb la comunitat existent“, va explicar la presidenta del Casal de Montevideo, capital de l’Uruguai, Maria Giebert.

Dret d’admissió

De tota manera, la necessitat d’acollir les noves generacions va exigir reformar estrictes codis d’admissió, que limitaven l’ingrés als nascuts a Catalunya. Aquest va ser el cas del Casal d’Asunción del Paraguai, que va canviar el seu reglament fa només deu anys. “No podíem passar de cent socis, i ara ens hem vist sorpresos per la quantitat de descendents de catalans que hi ha al Paraguai“, va explicar el titular, Ramon Gamell.

No obstant això, l’objectiu manifest de la Generalitat va molt més enllà d’augmentar el nombre de socis de cada casal. “La idea final és transformar-los en una xarxa internacional d’ambaixades civils a l’exterior, que serveixin per explicar què és Catalunya de primera mà, sense intermediaris i defensant la causa catalana“, va dir a l’AVUI el secretari de Cooperació Exterior, Albert Royo i Mariné, per qui el pla oficial no deixa de ser un “acte de justícia històrica“. Els partits de govern estan convençuts que han pagat part d’aquest deute amb la història permetent als casals participar al debat per l’Estatut, “perquè la Catalunya del segle XXI també inclou la comunitat catalana a l’exterior“, va dir des de Buenos Aires el president del Parlament, Ernest Benach.