Els oblidats

Després de voltar durant un mes per Mèxic, d’assaborir la llum de Oaxaca, de veure la nit a Pátzcuaro, d’airejar-nos a Veracruz, capbussar-nos al Pacífic i flairar la cendra d’un volcà a Colima; entrar en una llibreria de vell del DF se’ns presentava com un aperitiu d’una altra aventura

MARC RECHA – 22/06/2005
La Vanguardia

Les llibreries de vell estaven concentrades al llarg d´un carrer força transitat. Refugiar-se en aquells establiments era com ficar-se uns taps a les orelles. De sobte, tot el desori de l´exterior desapareixia. Ara sentíem la respiració dels qui remenaven llibres. Vaig trobar edicions exhaurides, biografies d´anarquistes, molta cosa sobre l´època del populisme més estripat a la Barcelona dels anys vint i trenta. De quina manera hauria arribat aquell material a DF? En alguns llibres encara podies llegir una signatura o potser una dedicatòria que em varen fer pensar amb les que havia vist als llibres de les golfes de casa els avis.

En un racó d´una de les llibreries vaig fullejar exemplars escrits en català. Endinsar-se en aquells magatzems era com si tot d´una haguéssiu anat a parar en una excavació arqueològica. Aquelles tombes del laberint de l´exili republicà deixaven entreveure una cara de la diàspora dels oblidats. Una part de la memòria deliberadament bandejada, arraconada, sepultada entre quilos de pols. Enmig de tot allò, aliena a la mínima espurna de curiositat, vàrem veure una dependenta protegida amb una mascareta. Semblava avorrida de passar-se el dia arrossegant els peus entre prestatgeries insulses. Era evident que per a aquella noia submergir-se en aquells centenars de volums plens d´àcars esdevenia un desafiament a l´al·lèrgia, però per al passavolant, si trobaves més o menys el que buscaves, no tenia preu.

Esgotàvem els últims minuts a DF, l´avió no tardaria a enlairar-se. Ara sí que el viatge s´acabava. De camí a l´aeroport provàrem d´evocar l´allau d´imatges que havien marcat aquesta aventura a la deriva. Impossible. Els tequiles que liquidàrem en un bar de la terminal ens estovaren els sentits. Així que sense gairebé adonar-nos ja estàvem anxovats al mamut volador i una hostessa molt tibada ens digué en francès que ens cordéssim el cinturó. Benvinguts a Europa!

Rendits ens passàrem tot el viatge dormint. L´arribada a l´aeroport del Prat va ser freda, més aviat magre. Faltaven tres dies per deixar el 2004 i a Barcelona la gent anava atrafegada pels carrers humits, altres passejaven aquell cofoisme desesperant que s´havia començat a gestar en l´època de les olimpíades.

Bufava un ventet glacial, però hi havia riuades de gent escarxofada a les terrasses dels cafès. Badocs impenitents, vagarívols eterns, despistats, macarres desocupats, especuladors granítics, revolucionaris de pa sucat amb oli, somiatruites enfonsats, moderns prefabricats, displicents de tota mena, tots solitaris recalcitrants, plenipotenciaris de la xafarderia.

Amb prou feines vam tenir forces per agafar el cotxe. Quan enfilàvem cap a casa em vaig adonar que l´activitat als carrers i places de Barcelona ens havia fet entrar d´una clatellada a la roda inexorable d´una nova experiència. L´excitació engrescadora de clavar-nos en un altre sidral posà un pessic de pebre al trajecte de tornada.