És un tòpic recordar que quan uns pocs catalans es retroben a fora fan un grup o editen un butlletí. Aquest instint no ve de l’exili sinó de mitjan segle XIX. Recordem, per exemple, que l’anomenada Beneficència Catalana, que encara existeix a Cuba, fou fundada a l’Havana el 1850 i és l’entitat estrangera més antiga d’Amèrica. No oblidem que el Centre Català de Montevideo fou creat el 1881, i el de l’Havana, el 1882, per bé que la majoria són del segle XX, i encara en van naixent de nous.

Paral·lelament hi ha les revistes i butlletins catalans de fora. El primer dels quals es té notícia en tot el món és Lo Català, que sortí a Cuba el 1861.

En els darrers vint-i-tants anys la Generalitat de Catalunya ha tingut molta relació amb aquests casals o centres i els ajuda periòdicament. Continua havent-hi una secció dedicada als contactes amb aquestes entitats de l’exterior, però tant les administracions com les entitats culturals i els investigadors no han treballat prou la història d’aquestes agrupacions nacionals i per això és lamentable que no tinguem un llibre o bé un opuscle individual de la història de centres o casals que van prestar grans serveis a Catalunya sobretot en l’època de les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Avui certes informacions, censurades a Catalunya, només es poden llegir en grans revistes com Ressorgiment, del benemèrit i sacrificat Hipòlit Nadal i Mallol, un modest sastre que mantingué una bona revista a Buenos Aires, entre el 1916 i el 1972, amb aquest nom. Fins avui, tot i que estic content d’haver-les estimulades en més d’un cas, només han sortit les monografies de l’Orfeó Català de Mèxic (Barcelona, Curial, 1989), de Miquel Martí; del Casal de Catalunya de Buenos Aires (Barcelona, Curial, 1991), de Joan Rocamora; Presència catalana en el Paraguay (Centre Català d’Asunción, 1993); del Centre Català de Caracas (Caracas, 1970), de Rodolf Llorens; del Casal Català de Montevideo (Montevideo, 1997), de J.M. Solé i Cavallé, i Catalanes en Costa Rica (Barcelona 2003), edició privada de l’autora, Maria Rosa Serrano i Jarné (telèfon 93 458 31 41). A més, el Llibre d’or de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya a l’Havana (l’Havana, 1940), anònim, però escrit per Josep Maria Poblet, amb una segona part del cubà Ernesto Chávez (Barcelona, 1992). Avui l’entitat benèfica s’ha convertit en casal. També, Catalans a Cuba, de Joaquim Roy, i Presència catalana a les Filipines, de Joan Garrabou (Barcelona, 1998).

La història resumida de quasi tots els centres o casals es troba a Diccionari dels catalans d’Amèrica (Generalitat de Catalunya, 1992-1993), en quatre volums, que vaig dirigir. Però caldria que els de dins i els de fora féssim un esforç per tal que es redactin o es publiquin, encara que només donin per fer un opuscle, les monografies dels casals, molts ja extingits. Sé que, no obstant això, Pilar Garcia-Sedas ha acabat la història del de Rosario (Argentina); que Carlos Padró, fill de catalans, té molt avançat el del Club Català de Córdoba (Argentina), i Julio Ortega ha enllestit pràcticament la història dels catalans a Xile. També hi ha els articles d’August Panyella, de Marsella, a la revista del Centre Català que, adaptats, podrien fer un volum.

Com a extraordinari complement de la història dels grups, centres o casals, el Diari Oficial de la Generalitat i la secretaria general de Cooperació Exterior, també de la Generalitat, acaben de publicar un inventari extraordinari de Robert Surroca i Tallaferro sota el títol Premsa catalana de l’exili i l’emigració (1861-1976). És un esforç de molts anys, a terme per un estudiós autodidacte de l’exili, que fou arxiver i activista del Front Nacional de Catalunya durant l’època de la clandestinitat. Surroca ha resseguit tota la premsa de l’emigració de Catalunya, a més dels repertoris sobre tema català a l’estranger i Espanya endins, i ha aconseguit de trobar exemplars o algun rastre de 681 publicacions periòdiques en català, o escadusserament bilingües, i alhora de determinar que algunes revistes amb peu editorial de l’estranger eren en realitat fetes clandestinament a Catalunya.

Al costat de les grans revistes L’Aureneta, Ressorgiment, Germanor, La Nostra Revista, Vida Nova, Quaderns de l’Exili, etc., Surroca ens informa de butlletins efímers, de vegades d’un sol número, i, idea magnífica, indica a peu de plana en quin arxiu o biblioteca se’n poden trobar exemplars o la col·lecció completa. Vull remarcar que fa poc la Biblioteca de Catalunya edità en CD-ROM l’índex de Ressorgiment.

Els comentaris de Surroca detallen, fins on és possible, el nom del director, principals col·laboradors, impremta i l’orientació cultural o ideològica. N’ha trobat en una trentena de països, dels quals 297 títols a l’Estat francès i 105 a Mèxic. En nombre menor vénen l’Argentina, Cuba i Xile.

Enmig de tantes notícies culturals contradictòries o insatisfactòries, crec que cal subratllar aquest inventari de Premsa catalana de l’exili i de l’emigració com una peça cabdal per conèixer l’acció dels catalans agrupats i fora del seu país.

Publicat al diari Avui el 12 de gener de 2005